El llegat de Núria Pompeia
Núria Pompeia va néixer el 1931 i va morir el desembre de l’any passat (2016).
Jo vaig néixer el 1981. Curiosament, si ens haguéssim conegut, ens portaríem 50 anys justos.
Ens separen les nostres generacions i un canvi de mil·leni, tot i així, la seva obra em resulta molt propera.
He conegut millor la seva trajectòria gràcies al fet que em convidessin a Ca La Dona a fer un “donatge” (homenatge en femení), amb Marika Vila (dibuixant), Mireia Bofill (traductora i editora) i Laura Tremosa (enginyera).
Feia dies que tenia ganes d’escriure sobre el que em va transmetre la seva obra, però no trobava el moment.
Per una banda, no només és destacable per la seva feina com a grafista sinó que també va ser redactora en cap de les revistes Por Favor i Saber. D’altra banda, les seves vinyetes van estar en revistes com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Sábado Gráfico, Por Favor, Vindicación Feminista, Dunia, i El Món, i també en premsa estrangera, Linus, Charlie Hebdo i Brigitte. Per tot això i molt més L’Associació d’Autoras de còmic n’ha reinvindicat el seu llegat.
He llegit que una de les seves frases famoses era: “O et rebel·les o et resignes”, frase que segueix totalment vigent per a nosaltres.
Per a mi llegir els seus còmics és com recordar la nostra història. És plantejar-se com eren les dones durant la transició, quins problemes tenien i quines eren les seves lluites.
Un dels llibre que més conec i estima li tinc és el de “Mujercitas”. Encara que sigui una mica pedagògic o pamfletari, recull moltes idees del que se suposava que una dona havia de ser segons l’Estat: “mujer, ama de casa, madre, no te puedes divorciar…” Clar que estem parlant de l’època del franquisme i el postfranquisme.
La dona que ella retrata i la dona actual
En principi l’estereotip de dona com a “ama de casa” i dona depenent, és una imatge que suposadament ja tenim superada. Dic suposadament, ja que encara molta gent no pot assumir que hi hagi dones que visquin soles, en el seu propi pis, autosuficients, o en pisos compartits, dones que no tinguin parella, o que no tinguin una parella heterosexual.
La dona que ella retrata és benestant, heteronormativa, busca consol fora del matrimoni i vol qüestionar el seu rol de maternitat i valorar les tasques reproductives.
Actualment el rol de maternitat ha canviat i té moltes altres visions de les que proposava ella. Hi ha mares solteres, mares que volen quedar-se a casa (això no sé si ella ho hagués entès), mares que tenen fills amb altres mares (és a dir en comunitat), mares lesbianes, i dones que no volen ser mares (i segur que em deixo algunes opcions que s’estan construint).
Segurament, si una Núria Pompeia existís a l’actualitat parlaria d’altres maternitats, de les mares solteres, del poliamor, de les trans i de les lesbianes, cosa que als anys 60-70 era més que atrevit, per no dir improbable.
Tot i així, ella ja tractava temes com els anticonceptius i l’avortament, que avui en dia segueixen sent vigents.
El 1976 va fer aquesta declaració:
“El día de la madre no tiene razón de ser en cuanto las mujeres no puedan escoger libre y conscientemente sus maternidades, hasta que la información y liberación de los anticonceptivos sea una realidad. Entonces nuestros hijos podran darnos un beso, seguir un eslogan, El regalo ya lo tendremos”.
Doncs bé, ara tenim píldores anticoncetives del dia després a la farmàcia. Tot i així no considero que tinguem cap regal, ja que hem de seguir lluitant pels nostres drets laborals, per la igualtat de salaris, per no ser dones objecte, i un llarg etcètera.
El que més actual em sembla de la seva crítica humorística és:
- El retrat de l’obsessió de la dona per la bellesa i el consumisme que la converteix en dona objecte.
- Les etiquetes de gènere des de la infància, és a dir, “els nens són així i les nenes així”, qüestió totalment vigent, si tenim en compte l’últim incident de l’autobús transfòbic.
Han passat anys i encara hem de seguir rebel·lant-nos.
Pel que fa al tema del cos femení relacionat amb la dependència de la imatge de dona-objecte, considero que encara estem generant discurs entorn aquesta temàtica i que moltes il·lustradores actualment estem treballant aquest tema.
No sé si podem traçar una comparació amb Núria Pompeia, ja que potser no la coneixen. Però jo hi trobo algunes semblances.
Per exemple, Sara Fratini i la seva reinvindicació dels cossos no normatius i l’acceptació del propi cos.
Un altre exemple podria ser Lola Vendetta, també reinvindicant l’amor al nostre propi cos. La il·lustració de la dreta és meva. Núria Frago (publicada a pikara magazine)
Il·lustració de Rocío Salazar.
També destaquen temàtiques com la lluita col·lectiva al feminisme que es veu reflectida en les il·lustracions en que apareixen moltes dones.
La creació d’il·lustracions feministes creix ja que molts cops els dibuixos són el reflex d’una època.
Tot i així, crec que Núria Pompeia va aconseguir publicar en moltes revistes, que ja ens agradaria que ara existissin. De fet, desitjaríem que la premsa actual tingués la mateixa quantitat d’il·lustracions que hi havia llavors. Ara la situació és bastant diferent ja que per una banda, la premsa en paper està en crisi, i d’altra banda, les il·lustracions inunden internet.
El fet és que ara hi ha moltes il·lustradores que tracten temes que no sé si hem de considerar femenins o feministes (això dona per a un altre post).
I ho deixo al vostre parer com a reflexió.
Comparteixo alguns enllaços per si voleu investigar més il·lustradores
https://redfeminismo.wordpress.com/2016/03/15/10-ilustradoras-feministas-que-no-debes-perderte-ii/
http://www.decultomagazine.com/2016/09/05/nuestro-top-10-de-ilustradoras-2/
Núria Frago 